Les lluites polítiques que en un principi poden tindre un origen popular i progressista, poden esdevindre coartades i trampes que conduïsquen a un suport a elements conservadors o reaccionaris, enemics de la causa de la Classe Obrera. I una d'aquestes polítiques que pateix eixe perill és la del nostre alliberament nacional. I quan corre eixe perill? A mesura que es desvincula de l'escenari polític general al qual hi pertany: la lluita antiimperialista i pel Socialisme.
La consigna del centre-perifèria, ja siga implícita o explícita, que ve a postular una dependència dels esdeveniments polítics del País Valencià, Illes Balears i Catalunya Nord als processos de Catalunya, significa una certa degeneració de la lluita popular i antiimperialista que es produeix al nostre país, per a posar en safata els rèdits i el protagonisme de l'acció política a la burgesia catalana, que representaria aquell sector de l'imperialisme espanyol més avançat i modern. Seria una manera geogràfica d'explicar una visió de classe: que la lluita política de la Classe Obrera valenciana i dels Països Catalans ha de ser només un apèndix al servei dels interessos dels sectors burgesos més avançats de Catalunya.
La causa d'una degeneració ideològica com aquesta té el seu origen en la pèrdua de protagonisme de la Classe Obrera en la lluita política com a actor conscienciat, i en el transvasament d'eixe protagonisme a la petita-burgesia, principalment. Aleshores, la conseqüència lògica és l'apropament d'aquest sector social a la burgesia catalana, classe en la qual s'emmiralla amb més o menys enveja, amb la qual hi sent una relació d'amor-odi, però amb la qual hi té, per damunt de tot, una relació de dependència estructural, donat que la petita-burgesia és un sector sense personalitat ni projecte propi, i ha de virar cap a posicions burgeses o proletàries, segons les circumstàncies; i a Europa, un centre neuràlgic de l'acumulació imperialista, el seu apropament polític i ideològic a la burgesia queda patent.
Si a Catalunya açò és trist, al País Valencià esdevé una situació esperpèntica. Trobem com sectors obrers i treballadors deleguen l'acció política en sectors petit-burgesos, tant valencians com catalans, que al mateix temps busquen recer ideològic i polític en la burgesia catalana, sector burgés avançat a l'estat espanyol. Exemples d'açò els trobem en la submissió de sectors petit-burgesos catalans a CiU i PSC-PSOE, i en l'anterior delegació d'acció política de partits polítics valencians als primers: PSAN, Esquerra, Bloc...
Tindre en el cap la consigna centre-perifèria com a guia per a fer política als Països Catalans significa negar tota acció política i iniciativa a la Classe Obrera, i negar les contradiccions antagòniques entre Proletariat i burgesia, intentant fer creure, de forma fantasiosa, que el desenvolupament de la nostra societat es produirà per la resolució de les contradiccions no antagòniques i externes entre diferents faccions burgeses, i no per la resolució de les contradiccions antagòniques i internes entre la Classe Obrera i la burgesia. No podem permetre que l'esforç de la lluita política de la Classe Obrera acabe reduït a una simple voluntat de recanvi d'una burgesia endarrerida i feixista com la valenciana a una burgesia més "il·lustrada" i "democràtica" com la catalana. Si no, acabarem com un telenotícies de TV3, on l'acció política ocorre a Catalunya, que és una forma geogràfica de representar que l'acció política depén només de la burgesia catalana i del desenvolupament de les seues contradiccions (mai antagòniques) amb altres burgesies més centrals de l'estat espanyol, i al País Valencià només plou o fa sol.
