La Vaga General

   La Vaga General no servirà per fer marxa enrere la reforma laboral. Dissortadament, vivim uns temps en què fins i tot defensar la legalitat comporta suor i llàgrimes. Aquesta Vaga General pot (ha de) servir per assajar una capacitat de resposta en uns temps nous. Estem a l'inici d'una cursa de fons, en la qual la Classe Obrera, imperativament, s'haurà d'organitzar millor, haurà de resistir millor i haurà d'actuar millor, en un context de terrorisme creixent de la patronal. Per això, qualsevol missatge en el sentit que aquesta vaga farà fer marxa enrere els oligarques, en el millor dels supòsits és erroni, per no dir que serveix de coartada als líders de la desmobilització per asseure's a negociar i “arrencar” algunes “millores”. Tota pedra fa paret, i la nostra paret serà, en el futur, l'organització obrera que puga dur els treballadors d'aquest país al poder. Mentrestant, la demostració de força i d'organització contribuirà, d'ací endavant, a fer tremolar la mà dels que signen documents contra la Classe Obrera. Això és el que tenim a hores d'ara, i és a partir d'ací que s'ha de treballar, fins a l'estadi següent.

La lluita de classes en cada lluita

   Cal ser conscients de la totalitat de lluites que el Poble ha de lliurar contra l'oligarquia i la seua dictadura. Hem d'identificar cada lluita, l'enemic i el seu sistema causant de tots aquests problemes. Allò important que marca la direcció correcta de la lluita és que el camí entre les diferents lluites siga convergent i que aquestes tinguen l'arrel d'origen clar; l'enemic intentarà que les lluites siguen divergents i estiguen compartimentades, que cada lluita se separe de les altres, i que no anem a l'arrel del problema; en canvi, els socialistes hem de prendre el camí natural de convergència de les lluites, de la connexió entre unes i altres, i anant a l'arrel causant d'eixos problemes: dient clarament que cada una d'elles és una expressió concreta de la lluita de classes.

   L'oligarquia tractarà de deformar el sentit de cada lluita i del conjunt de totes elles, intentant per damunt de tot llevar-les completament el sentit de classe. I per a això, tindrà la inestimable ajuda de l'esquerra del capital, que procurarà sempre que el camp de batalla no isca mai dels límits del sistema capitalista, i que la conseqüència final del desenvolupament de la lluita siga una millora del capitalisme, o siga, un enfortiment d'aquest. El seu paper és amagar l'arrel dels problemes, desclassar-los, i atomitzar-los, posant tots els pegats possibles per a fer més suportable el capitalisme.

   Al mateix temps, l'oligarquia posarà una titella per a despistar el sentit de classe de la lluita, per a després llençar aquesta titella al fem una vegada realitzada la seua feina. Recordem moltes lluites i batalles que hem lliurat i lliurem al nostre país, i com tantes vegades s'ha intentat despolititzar-les (desclassar-les) des de sectors suposadament progressistes o d'esquerres. Per exemple, la disputa entre País Valencià i Regne de València no era una lluita toponímica, sinó una manifestació toponímica de la lluita de classes; al remat, l'oligarquia va fer servir Comunidad Valenciana i regne d'Espanya. La disputa entre la Senyera i la bandera amb franja blava no era una disputa verxil·lològica, sinó una manifestació vexil·lològica de la lluita de classes; al final, l'oligarquia va fer servir l'estanquera. La disputa entre la Moixeranga i l'ofrenar noves glòries no era una disputa melòmana, sinó la manifestació en forma d'himne de la lluita de classes; després, la burgesia només utilitza l'himne franquista. La disputa entre la dignitat del valencià i el secessionisme lingüístic no era una disputa filològica, sinó una manifestació filològica de la lluita de classes; al remat, la burgesia només fa servir el castellà.

   Ara, arran de les mostres clares de la violència i el robatori descarat del capital, ixen a la llum diferents fronts de lluita i protesta contra el règim. La lluita contra la repressió policial, contra la degradació i privatització de l'educació, de la sanitat, del transport i dels diferents serveis públics, per l'habitatge, contra la corrupció, pels drets obrers, etc, són diferents manifestacions de la lluita de classes. L'oligarquia sap quin és el seu bàndol i quins són els seus objectius i interessos. I lluitarà fins la mort per a mantindre els seus privilegis. Molts dels que estan protestant per la situació actual encara no saben ni tan sols que hi ha dos bàndols enfrontats. O simplement avantposen els seus interessos de subclasse i la seua adicció al sistema davant uns danys col·laterals. Si no anem a l'arrel del problema (oligarquia i capitalisme) i li llevem el sentit de classe a la lluita, la burgesia ens pot tindre entretinguts pels segles dels segles.

   No podem desentendre'ns de cap d'eixes lluites, pensant que alguna no té res a vore amb la lluita de classes, o que és accessòria, perquè si no hem begut oli. I perdrem, així, oportunitats per a enganxar al nostre bàndol sectors menys conscients però combatius. La nostra obligació és dur la lluita de classes a cada lluita i dur cada lluita a la lluita de classes.

La lluita al País Valencià: molts soviètics, pocs bolxevics

   Mirant a primera vista la Història recent del País Valencià, se'ns fa difícil de comprendre per què tota eixa ebullició social i política dels anys 70 es va dissoldre com un sucre, sense que deixara apenes rastre significatiu en la posterior estructuració sociopolítica i jurídica del nou règim amb què es va organitzar el capital. Però, analitzant una mica més acuradament eixos anys, veiem la manca d'organització i direcció política, per part de l'avantguarda de la Classe Obrera, de tot l'agitament social que existia; és a dir, no hi havia un Partit obrer amb la suficient envergadura qualitativa i quantitativa per a dirigir i liderar políticament i ideològicament el poble treballador en les seues reivindicacions i objectius socials i polítics.

   No negarem que hi havia organitzacions de caire marxista-leninista, però aquestes no tenien ni van assolir les dimensions quantitatives suficients per a canalitzar i orientar la lluita. Al mateix temps, no negarem que existien organitzacions grans amb presència de militants comunistes a dins, però aquestes organitzacions no tenien una ideologia marxista ni tenien un nivell qualitatiu d'anàlisi i praxi mínim, ni un interés, per a dur l'ebullició social cap a posicions de canvi de règim i canvi de sistema cap al Socialisme. A banda, proliferaven els petits grups troskistes o sectaris que feien la funció d'absorbir militants descontents amb la socialdemocràcia i l'eurocomunisme, i també, la petita-burgesia i l'elitisme assalariat s'agrupava sota organitzacions nacionalistes, inclús amb façana socialista, realitzant una funció semblant; ja sabem, el sistema té tots els tentacles que facen falta per a enverinar l'organització política de la Classe Obrera.

   Hui dia, tornem a veure com el País Valencià és un clam de protestes obreres i estudiantils, però, que sense la guia d'un Partit de classe aquest descontentament no es canalitza políticament, no s'ubica en el seu context general, amb les causes i conseqüències concretes, i per tant, aquestes protestes acaben neutralitzades i desactivades. Les mobilitzacions i la seua despolitització (desclassament) fan de vàlvula d'escapament de tota la pressió social acumulada, i el sistema pot absorbir-les, reprimir-les o amagar-les; i al remat, no queda ni tan sols cap substància ni aliment dins l'olla, i tot resta evaporat, com l'aigua que era.

   Sense científics del coneixement social i polític ni enginyers destinats a aplicar aquest en el nostre alliberament de classe, tota la nostra lluita queda anul·lada. Per exemple, per a mantindre sana una població fan falta infermers, auxiliars sanitaris, socorristes, etc, però també metges i cirurgians. Per a construir obres civils i edificis fan falta aparelladors, delineants, paletes, tècnics, etc, però també enginyers i arquitectes. De la mateixa manera, per a fer possible la Revolució cap al Socialisme fan falta soviètics, fan falta mobilitzacions d'obrers i de masses treballadores, organitzats en sindicats i organitzacions populars, però també militants, quadres i dirigents, bolxevics, organitzats en el Partit d'avantguarda obrera amb una envergadura prou com per a liderar la lluita.