La materialització del Dret d'Autodeterminació: la República nacional

   El Dret d'Autodeterminació no pot ser un concepte buit i una consigna repetitiva sense fonament a l'hora d'elaborar el nostre discurs; aquest dret ha de materialitzar-se en la realitat, i no quedar en el món dels discursos metafísics. De la mateixa manera que el Socialisme en un Estat s'ha de materialitzar amb la Dictadura del Proletariat, el Dret d'Autodeterminació d'una nació ha de materialitzar-se amb una República nacional.

   El poble valencià, i tots els pobles de la nació catalana, tenen dret a regir-se lliurement, i açò només és possible amb l'assoliment d'un estatus jurídic concret i real, la República nacional. I això passa amb tot, com per exemple amb la llengua; per a què una llengua siga l'idioma d'ús habitual en tots els àmbits dins d'un territori, cal un cos legal i jurídic que la protegisca i la potencie. El País Valencià, i la resta de Països Catalans, només poden desenvolupar-se com a nació lliure si esdevenen una República federal i sobirana.

   La nostra  República nacional ha de ser sobirana i desenvolupar-se de forma lliure. I la nostra llibertat només es podrà defensar si combatem i afeblim qualsevol entitat i manifestació de l'imperialisme, ja siga enderrocant i fugint de l'estat imperialista espanyol o de la potència supraestatal de la Unió europea.

   Els esdeveniments que s'estan produint arran de la crisi sistèmica capitalista, i les respostes que s'estan donant al País Valencià, a l'estat espanyol i a la UE determinaran la situació futura. No sabem si la resposta obrera al capitalisme i a la seua misèria serà conjunta i homogènia en el temps a l'Estat i a la UE, o si anirem enderrocant aquestes entitats imperialistes a trossos, ja siga amb la declaració d'independència d'Estats com Grècia respecte a la UE (no parlen els capitalistes de les famoses "independències" lituanes respecte a la URSS?) o amb la independència dels Països Catalans respecte d'Espanya. No sabem si la nostra força i llibertat, com a República sobirana dels treballadors, haurà de desenvolupar-se de forma independent o, pel contrari, el nostre Socialisme s'haurà de defensar i enfortir amb una unió o confederació amb altres Repúbliques socialistes. Però, per la nostra part, des de la lluita dels pobles i dels treballadors, dels pobles treballadors, no es pot anar per un altre camí que la materialització de la llibertat de totes les nacions en Repúbliques nacionals; com ho eren Ucraïna, Rússia, Bielorússia, Turkmenistan o Moldàvia, dins la URSS, primera Pàtria de tots els treballadors, o com ho eren les nacions de Sèrbia, Eslovènia o Croàcia dins la Pàtria Obrera dels eslaus del sud, Iugoslàvia; com ho van arribar a ser Txèquia i Eslovàquia, o com ho eren de forma separada Polònia, Hongria, Romania o Bulgària.

   Soterrem la metafísica, les pors i els mimetismes errats. Contra l'imperialisme i el supremacisme xovinista, enlairem les banderes de la lluita obrera i nacional, amb la lògica materialització de la Dictadura del Proletariat en cada República nacional; contra la burgesia i l'imperialisme, Classe Obrera i alliberament nacional.

La nostra lluita és contra l'imperialisme

   El primer que cal per a guanyar un combat, és saber qui és el teu enemic i identificar-lo. I el nostre enemic és l'imperialisme, fase senil i última del capitalisme; i l'imperialisme espanyol és la forma sota la qual es manifesta ací, al País Valencià i a tot l'estat espanyol, i contra la que cal lluitar amb totes les nostres forces.

   L'imperialisme espanyol no és quelcom que vinga només de fora del País Valencià, des d'una Espanya metafísica que es troba a uns 300 o 400 quilòmetres de distància, i amb cognoms només castellans, sinó que s'exerceix des d'ací també i amb cognoms ben catalans. Les famílies burgeses del País Valencià són uns agents actius i estructurals de l'imperialisme espanyol, com ho són totes les burgesies perifèriques de l'Estat, incloses la catalana i la basca, a més de les famílies burgeses castellanes i d'altres indrets de l'estat espanyol.

   Ací no hi ha cap lluita entre un nacionalisme espanyol i un nacionalisme valencià, com donant a entendre que hi ha 2 nacions en lluita. Ací el que esdevé és una agressió de l'imperialisme espanyol contra la Classe Obrera valenciana i totes les classes treballadores del país, de la mateixa manera que agredeix totes les classes treballadores d'arreu de l'Estat. A més a més, aquesta agressió i aquesta lluita pren unes formes nacionals clares, amb una burgesia valenciana que ha renegat de la llengua, la cultura i el país, confonent-se amb la burgesia castellana en tota l'estructura imperialista espanyola, i unes classes populars valencianes que no tenen interessos propis més enllà del país, per la qual cosa s'han mantingut arrelades a la cultura nacional, inclús integrant-se a ella quan eren de fora i si la ideologia dominant burgesa no hi arribava.

   L'imperialisme espanyol no són només els Botín, González, Borbón, Koplowitz, Alba, Aznar o Zapatero, sinó que ho són també els Ortiz, Roig, Boluda, Lerma, Císcar, Camps, Barberà, Fabra, etc, i també els Pujol, Mas, Maragall, Fainé, Balañá, etc, i els Antich, Mata, Bauzá, Alzamora, etc. L'imperialisme espanyol pot parlar català i onejar Senyeres quan l'interesse, ja siga contra la unitat de la Classe Obrera o ja siga contra les altres burgesies rivals de l'Estat.

   Per últim, cal destapar i denunciar el galdós paper que interpreta una part de la petita-burgesia, amb disfressa pseudo-independentista, alineant-se amb la burgesia i posant el sistema capitalista per damunt de les necessitats del país. Ens intenta fer creure que l'imperialisme espanyol és com una mena d'anomalia dins de tot el circuit imperialista internacional, i que a la resta d'Europa es viu una orgia de democràcia i respecte als treballadors i als pobles. Ni tan sols identifiquen Espanya com un Estat imperialista, perquè no volen atacar l'imperialisme, sistema que posen per damunt de tot, sinó que simplement volen participar del mateix circuit internacional imperialista però amb seient propi, cosa que és irrealitzable, i aleshores ataquen només allò espanyol. Aquests petitburgesos no entenen, o volen amagar, que dins del cor de les organitzacions imperialistes, com és la UE, no hi haurà canvis de base i d'estructura que puguen desestabilitzar-los, com és una independència, ni tampoc aniran contra els interessos d'un aliat estratègic i imprescindible com és Espanya. Ens intenten fer creure que l'estat espanyol és roín, però al mateix temps, que la UE, l'OTAN i altres estructures imperialistes estatals i internacionals són paradisos per als pobles, i que seran aliats del País Valencià i de la resta dels Països Catalans per la nostra cara bonica i per un atac sobtat de respecte a les nacions. I aquesta, com tantes altres, és una de les mentides petitburgeses que cal destapar i atacar.

Sobre aquest tema anirem aprofundint en posteriors articles.

Solidaritat des del País Valencià amb Líbia

   En aquest moment històric, la principal lluita que ha de combatre la Classe Obrera i les classes treballadores del món, si volem escometre la construcció del Socialisme, és la lluita antiimperialista. I la principal agressió imperialista que s'està produint és la invasió i destrucció de Líbia per l'OTAN i les seues camarilles locals. La burgesia està furtant de nou els nostres diners fruit del nostre treball per a finançar-se un nou robatori i saqueig a escala internacional.

   Donem tot el nostre suport al valerós poble libi que està fent front a la destrucció i saqueig de l'OTAN i a les seues titelles feudals, monàrquiques i fonamentalistes locals. Donem tot el nostre suport a les forces armades líbies en la seua guerra contra l'invasor i el traïdor. Donem tot el nostre suport al líder del seu poble i de les seues institucions, Gaddafi, que per les circumstàncies és el líder actual de la resistència antiimperialista mundial. Donem tot el nostre suport a la resistència de tota la Jamahirija Popular de Líbia.

   I, al mateix temps, denunciem la covardia i la col·laboració de Xina i Rússia amb l'agressió imperialista. Especialment dolorosa és l'actitud de Xina i del seu Partit, no vetant la resolució d'atac a l'ONU i reconeixent el govern traïdor i titella otànic dels fonamentalistes islàmics i feudals libis. Tota col·laboració o deshinibició amb l'imperialisme només fa que reforçar-lo i armar-lo per a futurs atacs contra un mateix, i si no, mirem l'Iraq de Saddam Hussein o l'actual Líbia de Gaddafi. Xina està llançant pedres contra la seua pròpia teulada.

   També, denunciem el paper col·laboracionista amb l'imperialisme espanyol que ha jugat l'ala esquerra del sistema, sobretot partits com ERC i IC-V, votant en el parlament espanyol a favor de la participació de les tropes mercenàries del règim borbònic, mentre els seus homònims, el BNG a Galícia i IU a Espanya, respectivament, hi van votar en contra. Especial significació té el paper desenvolupat per ERC, un partit que es diu independentista i d'esquerres, i que al remat mostra la seua veritable cara d'eina petitburgesa de l'imperialisme, que avantposa per damunt de tot el seu suport al sistema capitalista i al regim que el sustenta. En definitiva, que mentre es queixa del tracte del règim espanyol (democràcia espanyola, diuen ells) contra la llengua al nostre país, per posar un cas, aplaudeixen el bombardeig de desenes de milers de libis per la banda criminal OTAN. Demencial!

   Els marxistes i tots els antiimperialistes de la rereguarda de l'imperi tenim l'obligació de mostrar tota la nostra solidaritat amb el poble lluitador de Líbia, tot el nostre rebuig i oposició als papers criminals i pirates que estan jugant els règims que patim, i denunciar i desemmascarar el paper de l'esquerra capitalista i imperialista. La bandera de la llibertat dels treballadors, del progrés humà i de la pau entre els pobles, en aquests moments és de color verd.

La necessària homogeneïtzació nacional de la Classe Obrera valenciana

   La lluita de classes és el motor de la societat i de la Història. Però, aquesta lluita es desenvolupa en indrets concrets, amb unes característiques determinades, i partint d'una situació objectiva de la Classe Obrera. El Proletariat, per a guanyar la guerra contra la burgesia, ha d'actuar i colpejar com un sol home, i això només és possible si estem homogeneïtzats dins de cada territori. No podem parlar de diferents classes obreres, una valenciana, una altra espanyola, una llatinoamericana, una altra musulmana, etc, dins del nostre país; al País Valencià només podrem combatre la classe burgesa i el seu sistema explotador si funcionem com una sola classe, la Classe Obrera valenciana.

   Podríem dir, completant la primera frase de l'article, que la lluita de classes és el motor de la societat i de la Història, i la nació (i la lluita nacional) és la carrosseria amb què funciona eixe motor. La Classe Obrera del nostre país té diferents orígens individuals, sent una part d'origen valencià, i sent una altra part d'origen estranger, ja siga espanyol o inclús d'altres continents. Qüestió a banda és el rebuig que hem de mostrar els marxistes cap a la política estructural capitalista d'emigracions i immigracions massives i de culte a l'al·loctonia, característiques tan necessàries per a la reproducció i manteniment del sistema. Però, una vegada assumida la realitat de la nostra classe, no ens queda una altra feina que treballar per la seua homogeneïtzació per a que puga esdevindre una sola classe, condició indispensable per a afrontar amb garanties la lluita.

   De la mateixa manera que la Classe Obrera ha d'esforçar-se i formar-se políticament en la seua batalla contínua contra la burgesia, també s'ha de fer aquest esforç i formació a nivell nacional, per a funcionar com un sol col·lectiu. La Classe Obrera del País Valencià, de la mateixa manera que s'ha de disciplinar políticament, s'ha de disciplinar nacionalment. Al País Valencià, la llengua catalana ha de ser la llengua col·lectiva de la Classe Obrera, i la Senyera, la bandera nacional sota la qual camine i lluite, juntament amb la bandera roja de classe.

   Reivindicar una falsa llibertat i relaxament unificador i homogeneïtzador, al·legant que a tal o qual indret, sobretot urbà, el valencià no és una llengua gens parlada, o els obrers són majoritàriament d'origen foraster, és caure en el parany paralitzador burgés i capitalista. Això és una treta individualista i antisocialista que entrebanca qualsevol articulació obrera. I la responsabilitat de l'avantguarda obrera és desenvolupar tot el seu treball polític sota els paràmetres nacionals propis que faran possible la nostra articulació i enfortiment. I al País Valencià això només és possible sent fidels als trets culturals, identitaris i nacionals sota els quals s'ha desenvolupat el país en els últims segles; la Classe Obrera del nostre país serà valenciana o no serà.

   Altrament, l'únic que ens espera és la relaxació política, l'afebliment estructural i i la disgregació operativa. O esperar que els nostres trets nacionals actuals propis desapareguen per complet i intentar el mateix procés sota paràmetres espanyols,... o àrabs, o xinesos, o... i això si encara queda país i societat on actuar.

El País Valencià, marc territorial inequívoc de la lluita de classes

 El País Valencià és un camp de primer ordre en la lluita de la Classe Obrera contra la burgesia i la seua explotació de classe i del Treball. Som un país on la lluita de classes es desenvolupa clarament i a cara descoberta. Som un punt roig dins d'Europa com a escenari del conflicte de classes, encara que la fortalesa de la Classe Obrera no ha destapat les seues potencialitats com a actor polític conscienciat, unit, articulat i enfortit.

Les particularitats del nostre país fan que aquesta lluita es manifeste en molts més àmbits que el que acostuma a passar a molts indrets d'Europa, de l'estat espanyol i dels Països Catalans. Simplement, amb pronunciar el nom del nostre país, queden clares, de forma parcial o total, les  postures o inclús el bàndol en el qual s'enquadra l'interlocutor (ja siga per conviccions o ja siga per impregnació de la ideologia dominant burgesa). Quan diem País Valencià ja estem exercint una postura política ideològica dins de la lluita de classes que esdevé al nostre país.

El mateix que passa amb el nom del país passa amb la bandera, la llengua o altres símbols nacionals. Amb tot això, queda clar que la lluita de classes i tota la lluita social i política està clarament lligada a la lluita nacional.

Hi ha una certa esquerra, que podríem anomenar com l'ala esquerra del capitalisme, que no vol aquesta lluita i vol pactar amb la burgesia en nom de la pau social i nacional. Ells voldrien que al nostre país hi haguera una "normalitat" política i un consens (amb la burgesia, clar) al voltant del tema nacional, com la que tenen a Catalunya. I nosaltres, els marxistes del País Valencià, els hem de dir clarament que no volem eixa "normalitat" ni eixe "consens social", que és un només un símptoma de què s'accepta sense embuts el domini de la burgesia, la seua explotació del Treball i la liquidació de qualsevol expressió de la lluita de classes. L'única normalitat és aprofundir en la lluita obrera, i l'únic consens que volem és el que es produïsca entre els treballadors.

Ens sentim privilegiats que la lluita de classes es manifeste en molts més aspectes estructurals i quotidians, com és l'aspecte nacional, que a altres territoris del nostre àmbit, com per exemple a Catalunya, on inclús la burgesia s'enforteix amb tota la seua manipulació i tergiversació de la reivindicació nacional. Ens sentim afortunats de poder identificar la burgesia del nostre país com a enemiga en tots els àmbits polítics, ja siga l'econòmic o el nacional. En definitiva, veiem com un avantatge la situació de claredat en el conflicte polític que tenim al País Valencià, dotant-nos d'eines i "entrenament" en la conscienciació, unitat, articulació i acció política de la Classe Obrera, i conferint al nostre país una centralitat clara en la lluita social i nacional (valga la redundància) dins del que són els Països Catalans. Els marxistes no farem servir els nostres símbols nacionals per a cap pacte amb la burgesia compradora que tenim, sinó tot el contrari; els farem servir per a aprofundir en aquesta lluita.

Tinguem clar, llavors, que quan cridem el nom del nostre país, estem cridant també per la victòria de la nostra Classe: PAÍS VALENCIÀ!