És possible un front democràtic al País Valencià?

    És evident que el País Valencià necessita un canvi democràtic. L'aliança estatutària entre el PP i el PSOE, des del 1982, amb l'Estatut de Benicàssim, ha convertit el País Valencià en una esplanada on el feixisme campa com li rota, on els signes d'identitat valencians són prohibits, i on la despersonalització nacional s'ha fet política principal dels successius governs autonòmics. A banda, s'afegeix la col·laboració desinteressada amb el govern espanyol en la seua obsessió per separar València i Barcelona, a través de múltiples facetes: el corredor mediterrani, la llengua, la batalla de la TV3...

   Crec que molts dels nostres lectors això ja ho saben. Des d'aquestes línies, del que es tracta és de calibrar la possibilitat d'un front democràtic contra aquesta política anti-nacional. En aquest sentit, alguns pensaran que els darrers resultats autonòmics representen una llum d'esperança, donat que hi han aparegut dues forces al marge del front PP-PSOE: Esquerra Unida i Compromís.

    La primera incògnita que al lector se li plantejarà és si el PSOE podria estar dins d'aquest front. El segon problema és si mentalitats tan diferents com les d'EUPV i el Bloc podrien conviure-hi. I el tercer, i darrer, és la qüestió de classe. Aquesta qüestió ens aporta llum sobre alguns fenòmens relacionats amb els anomenats “nacionalistes de tota la vida”, o “històrics”, reconeguts en molts casos, com a representants del valencianisme sociològic. Uns nacionalistes, que malgrat auto-definir-se com a patriotes, voten, o militen, per exemple, al PSOE; i alguns altres, representants del Bloc, que, malgrat afirmar el mateix, no tenen cap escrúpol en pactar amb el PP a un nivell municipal. Què els empeny a aquesta gent, tan “nacionalista”, a fer costat els enemics del País Valencià? Si miràrem un per un, cada cas, de cada persona que adopta aquesta conducta política, ens adonaríem que cap d'ells és de classe obrera; tampoc són grans empresaris, per suposat. Només poden ser doncs, d'una classe possible: la petita-burgesia. La petita-burgesia amb la seva constel·lació d'intel·lectuals, artistes, professionals liberals, alts funcionaris...

    I d'aquest fenomen extraiem una conclusió, o millor dit, una nova pregunta: aquesta petita-burgesia, en gran part monopolitzadora de l'anomenat “valencianisme polític”, està en condicions d'enfrontar-se al feixisme? O millor dit: està en condicions de liderar un front democràtic que, per començar obligue el PSOE a triar entre ells o els feixistes? O parlant en termes més socialment científics: estaria disposada aquesta petita-burgesia valencianista a establir una aliança amb la Classe Obrera, per un objectiu superior? (és a dir, salvar el país). Només cal observar l'actualitat per trobar la resposta. Mirem el grau de bel·ligerància que aquesta gent té cap a la política del PSOE, o la pròpia activitat de la Intersindical Valenciana (copada per funcionaris del grup A), totalment submisa als dictats del partit de Zapatero, o el grau d'autocrítica al si del Bloc, només per posar alguns exemples. La petita-burgesia valencianista està morta políticament. Tot i que seria el desitjable, ara per ara no està en condicions de liderar un front democràtic al nostre país. Sembla que encara no està prou “fotuda” per la crisi capitalista, com per buscar una aliança amb els més “fotuts” de tots: la Classe Obrera. Potser temps al temps, però de moment, un front democràtic antifeixista només està en condicions de liderar-lo els únics que no patirien cap contradicció en fer-ho: la Classe Obrera i els seus legítims representants.

    Fins ací la gènesi del problema; ara toca la praxi.

DDR: elogi d'un país (i II)‏

   

   S'ha criticat, des de la premsa/propaganda capitalista i des de l'historicisme tendenciós, les morts provocades pel govern de la República Democràtica. Algú recorda (si parlem de la història recent recentíssima) de les morts provocades per Boris Ieltsin l'octubre del 93 i tot el patiment físic, les detencions i repressió realitzades sobre aquells que van defensar pacíficament la tornada a la URSS a Moscou, amb el consentiment dels EUA? O les provocades pel capitalisme del desastre a Sudamèrica (el feixisme local va ser la mà executora, el cervell i qui va estar darrere de tot, el govern de Washington).

   Naomi Klein parla d'un concepte que en aquest cas ens vé més que proper i necessari: és imprescindible per provocar un canvi de regim forçat que aquest siga acompanyat d'un shock continuat i sobretot, d'una concatenació de diferents “mini-shocks” que faciliten aquest canvi. I amb el canvi, la justificació de la violència per tal d'imposar un de nou. Ho vam vore a Xile, a Argentina, a Brasil, Uruguai i (en menor mesura però també amb grans dosis de crueltat i auspiciat per un règim social-demòcrata) a Bolívia. Ho vam vore molt recentment a Irak i a Afganistan. I en xicotetes dosi, es va patir també a la RDA, com a avantsala de l'enderrocament del bloc soviètic a Europa a les acaballes dels 80 i principis dels 90. Es troba més caduc actualment, més passat, més perdedor i més corrupte i corromput el model capitalista que no pas el socialista que va sucumbir a la propaganda mundial creada pel món capitalista. Prova d'això són les protestes arreu d'Europa demanant un canvi de model, protestes, això sí, censurades tant per les plataformes privades de televisió, com per tots els mitjans de comunicació i per les policies polítiques, més violentes que l'Stasi alemanya que tan criticada va ser en el seu dia per l'imperalisme internacional.

   Quin model ens van deixar pel camí els botxins del “lliure” comerç? Un model que, com ja s'ha dit, naix com a resposta a l'imperialisme i al capitalisme en sí que, després de les victòries i dels sacrificis de l'Exèrcit Roig (l'autèntic vencedor del nazime als camps de batalla) reivindica per a sí tots els territoris d'Alemanya. Davant eixa actitud injusta i prepotent, les forces socialistes no tenen un altre camí que dividir el territori germànic en dos com a mal menor per evitar un altre conflicte i com a punt de solució a la vanitat aliada comandada pels nord-americans. En poc de temps, la República nascuda tal dia com hui (7 d'octubre) l'any 1949, va recuperar el seu territori i va ser exemple no només dels països del Pacte de Varsòvia, sinó de la resta del món.

   Alçada de les ruïnes, i preparada per a tornar a enlairar-se. Per ells i pel seu passat honrós, i per nosaltres i pel nostre futur gloriós, avui celebrem la data del naixement: no us oblidarem, camarades. 

DDR: elogi d'un país (I)

   Treball, disciplina i descans. Una base del marxisme. I per suposat del que molts consideren la República Socialista model a l'Europa de postguerra que durant 40 anys va lluir al cor del vell continent. Avui haguera superat la seixantena, i recordem el seu model amb enyorança, però per suposat amb la força de la reivindicació. Aquests tres valors dels que parlàvem adés volen ser un humil homenatge a la RDA i a tots aquells camarades que amb el seu esforç socialista (valga la redundància) van sustentar aquella obra magna d'enginyeria social que, als temps actuals, no només hem de recordar amb l'estima pròpia com a fills de la Classe Obrera, sinó reivindicar com a solució davant els problemes imposats per un model caduc com és la dictadura neoliberal.

   La RDA (DDR en alemany) naix com a una resposta. Una resposta a la prepotència, la vanitat i l'imperialisme dels capitalistes, que sempre han fet creure que la diferència entre classes s'havia de solucionar amb més desigualtat, menys tutela per banda d'un estat fort sobre les seues empreses i especialment sotmetent al planeta a ser un simple camp de proves on plataformes privades controlen no només el flux de divises, sinó també la llibertat personal per triar, per opinar. Recordem Bernstein quan parla sobre el control dels mitjans: premsa lliure o premsa controlada per plataformes privades amb el beneplàcit i el servei de les institucions triades cada quatre anys?

   Actualment estem sotmesos a una crisi provocada pels mateixos mercats, per la mateixa burgesia, per la mateixa banca i per les mateixes “empreses lliures” que van ser còmplices i alhora responsables de l'especulació urbanística i financera. Quina llibertat té el ciutadà com a ser social i individual respecte al dòlar i als mercats que el sustenten? Cap ni un. És lliure per comerciar i se li ofereix la possibilitat de ser un “valent emprenedor” si té els suficients diners. Aquesta crisi ens apareix ara com a contraposició clara i directa al miracle econòmic i social que es va viure a la tristament enderrocada DDR: durant el primer pla Quinquenal, l'Alemanya Democràtica va entrar entre els 15 primers països més industrialitzats, amb exportacions en maquinària pesada, començaments de curses espacials amb els cosmonautes millor preparats a nivell mundial. Un país que en menys de déu anys s'havia alçat de les seues ruïnes provocades per la bogeria col.lectiva del feixisme!

   Tothom gaudia de casa, Trabant, educació i sanitat garantides i sous per a feines especialitzades (un metge de la RDA cobrava de mitjana 1200 marcs alemanys; un metal.lúrgic, 1500 i un obrer de construcció 1800). L'economia d'emergència no va defallir durant els següents anys. Gràcia (pena?) fan eixes declaracions capitalistes, tant simples com malintencionades en avisar que en la RDA “no podien accedir a un electrodomèstic o a un habitatge digne. Per aconseguir un cotxe determinat havien d'estar a una llista d'espera de vora 15 anys...” Afortunats, pensem ara els fills dels obrers: el problema dels electrodomèstics venia pel problema d'exportació de maquinària lleugera, que al ser canviada per divises pujava el preu...però en absolut eren preus desorbitats com ocorre ara al “sacrosant” paradís capitalista. Senyors financers, especuladors, governants aliats amb la banca internacional: parlem ara de vivenda digna, de facilitat per accedir-hi? Parlem d'accés a cotxes? Un llicenciat mitjà no pot accedir al món capitalista a una vivenda digna (o s'ha d'hipotecar de per vida). Cotxe de segona mà ruïnós i gràcies, i un sou que no supera, ni de lluny, els 1000 euros mensuals. I això ja es patia abans de la crisi capitalista global actual. Quina propaganda, senyors de Washington. Quin futur, però sobretot, quin present.