Treball, disciplina i descans. Una base del marxisme. I per suposat del que molts consideren la República Socialista model a l'Europa de postguerra que durant 40 anys va lluir al cor del vell continent. Avui haguera superat la seixantena, i recordem el seu model amb enyorança, però per suposat amb la força de la reivindicació. Aquests tres valors dels que parlàvem adés volen ser un humil homenatge a la RDA i a tots aquells camarades que amb el seu esforç socialista (valga la redundància) van sustentar aquella obra magna d'enginyeria social que, als temps actuals, no només hem de recordar amb l'estima pròpia com a fills de la Classe Obrera, sinó reivindicar com a solució davant els problemes imposats per un model caduc com és la dictadura neoliberal.
La RDA (DDR en alemany) naix com a una resposta. Una resposta a la prepotència, la vanitat i l'imperialisme dels capitalistes, que sempre han fet creure que la diferència entre classes s'havia de solucionar amb més desigualtat, menys tutela per banda d'un estat fort sobre les seues empreses i especialment sotmetent al planeta a ser un simple camp de proves on plataformes privades controlen no només el flux de divises, sinó també la llibertat personal per triar, per opinar. Recordem Bernstein quan parla sobre el control dels mitjans: premsa lliure o premsa controlada per plataformes privades amb el beneplàcit i el servei de les institucions triades cada quatre anys?
Actualment estem sotmesos a una crisi provocada pels mateixos mercats, per la mateixa burgesia, per la mateixa banca i per les mateixes “empreses lliures” que van ser còmplices i alhora responsables de l'especulació urbanística i financera. Quina llibertat té el ciutadà com a ser social i individual respecte al dòlar i als mercats que el sustenten? Cap ni un. És lliure per comerciar i se li ofereix la possibilitat de ser un “valent emprenedor” si té els suficients diners. Aquesta crisi ens apareix ara com a contraposició clara i directa al miracle econòmic i social que es va viure a la tristament enderrocada DDR: durant el primer pla Quinquenal, l'Alemanya Democràtica va entrar entre els 15 primers països més industrialitzats, amb exportacions en maquinària pesada, començaments de curses espacials amb els cosmonautes millor preparats a nivell mundial. Un país que en menys de déu anys s'havia alçat de les seues ruïnes provocades per la bogeria col.lectiva del feixisme!
Tothom gaudia de casa, Trabant, educació i sanitat garantides i sous per a feines especialitzades (un metge de la RDA cobrava de mitjana 1200 marcs alemanys; un metal.lúrgic, 1500 i un obrer de construcció 1800). L'economia d'emergència no va defallir durant els següents anys. Gràcia (pena?) fan eixes declaracions capitalistes, tant simples com malintencionades en avisar que en la RDA “no podien accedir a un electrodomèstic o a un habitatge digne. Per aconseguir un cotxe determinat havien d'estar a una llista d'espera de vora 15 anys...” Afortunats, pensem ara els fills dels obrers: el problema dels electrodomèstics venia pel problema d'exportació de maquinària lleugera, que al ser canviada per divises pujava el preu...però en absolut eren preus desorbitats com ocorre ara al “sacrosant” paradís capitalista. Senyors financers, especuladors, governants aliats amb la banca internacional: parlem ara de vivenda digna, de facilitat per accedir-hi? Parlem d'accés a cotxes? Un llicenciat mitjà no pot accedir al món capitalista a una vivenda digna (o s'ha d'hipotecar de per vida). Cotxe de segona mà ruïnós i gràcies, i un sou que no supera, ni de lluny, els 1000 euros mensuals. I això ja es patia abans de la crisi capitalista global actual. Quina propaganda, senyors de Washington. Quin futur, però sobretot, quin present.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada