Centre-perifèria, ideologia petitburgesa al servei de la burgesia catalana

 
   Les lluites polítiques que en un principi poden tindre un origen popular i progressista, poden esdevindre coartades i trampes que conduïsquen a un suport a elements conservadors o reaccionaris, enemics de la causa de la Classe Obrera. I una d'aquestes polítiques que pateix eixe perill és la del nostre alliberament nacional. I quan corre eixe perill? A mesura que es desvincula de l'escenari polític general al qual hi pertany: la lluita antiimperialista i pel Socialisme.

   La consigna del centre-perifèria, ja siga implícita o explícita, que ve a postular una dependència dels esdeveniments polítics del País Valencià, Illes Balears i Catalunya Nord als processos de Catalunya, significa una certa degeneració de la lluita popular i antiimperialista que es produeix al nostre país, per a posar en safata els rèdits i el protagonisme de l'acció política a la burgesia catalana, que representaria aquell sector de l'imperialisme espanyol més avançat i modern. Seria una manera geogràfica d'explicar una visió de classe: que la lluita política de la Classe Obrera valenciana i dels Països Catalans ha de ser només un apèndix al servei dels interessos dels sectors burgesos més avançats de Catalunya.

   La causa d'una degeneració ideològica com aquesta té el seu origen en la pèrdua de protagonisme de la Classe Obrera en la lluita política com a actor conscienciat, i en el transvasament d'eixe protagonisme a la petita-burgesia, principalment. Aleshores, la conseqüència lògica és l'apropament d'aquest sector social a la burgesia catalana, classe en la qual s'emmiralla amb més o menys enveja, amb la qual hi sent una relació d'amor-odi, però amb la qual hi té, per damunt de tot, una relació de dependència estructural, donat que la petita-burgesia és un sector sense personalitat ni projecte propi, i ha de virar cap a posicions burgeses o proletàries, segons les circumstàncies; i a Europa, un centre neuràlgic de l'acumulació imperialista, el seu apropament polític i ideològic a la burgesia queda patent.

   Si a Catalunya açò és trist, al País Valencià esdevé una situació esperpèntica. Trobem com sectors obrers i treballadors deleguen l'acció política en sectors petit-burgesos, tant valencians com catalans, que al mateix temps  busquen recer ideològic i polític en la burgesia catalana, sector burgés avançat a l'estat espanyol. Exemples d'açò els trobem en la submissió de sectors petit-burgesos catalans a CiU i PSC-PSOE, i en l'anterior delegació d'acció política de partits polítics valencians als primers: PSAN, Esquerra, Bloc...

   Tindre en el cap la consigna centre-perifèria com a guia per a fer política als Països Catalans significa negar tota acció política i iniciativa a la Classe Obrera, i negar les contradiccions antagòniques entre Proletariat i burgesia, intentant fer creure, de forma fantasiosa, que el desenvolupament de la nostra societat es produirà per la resolució de les contradiccions no antagòniques i externes entre diferents faccions burgeses, i no per la resolució de les contradiccions antagòniques i internes entre la Classe Obrera i la burgesia. No podem permetre que l'esforç de la lluita política de la Classe Obrera acabe reduït a una simple voluntat de recanvi d'una burgesia endarrerida i feixista com la valenciana a una burgesia més "il·lustrada" i "democràtica" com la catalana. Si no, acabarem com un telenotícies de TV3, on l'acció política ocorre a Catalunya, que és una forma geogràfica de representar que l'acció política depén només de la burgesia catalana i del desenvolupament de les seues contradiccions (mai antagòniques) amb altres burgesies més centrals de l'estat espanyol, i al País Valencià només plou o fa sol.

La lluita obrera és una lluita política de masses

   La lluita que hem de desenvolupar contra la burgesia, contra el seu sistema de dictadura del capital i contra els règims que estructure i impose per a perpetuar-se, ha de ser una lluita política i de masses. La Classe Obrera ha d'estructurar-se políticament amb un partit d'avantguarda de classe, amb una formació científica que permeta una anàlisi correcta de cada situació, i ha d'actuar de forma massiva, és a dir, movent tota la massa treballadora per a aconseguir els objectius marcats. Qualsevol altra concepció de la lluita que hem de lliurar, qualsevol tipus de desviació, només durà a (o tindrà en el seu origen) posicions petitburgeses i la pèrdua de protagonisme del Proletariat en la batalla. L'acció política sempre ha de comandar la lluita, davant de qualsevol altre modus operandi; i l'acció de masses ha de ser la forma com la Classe Obrera la desenvolupe, per damunt, i allunyat, de qualsevol aventurisme individualista o grupuscular. Aquesta és la forma com la Classe Obrera lluita i com la seua consciència de classe creix i s'enforteix.

   Un dels riscos que es corre és enlluernar-se amb romanticismes petitburgesos, ja siguen de caire nacionalista o militarista, molt més atractius a primera vista que la tasca comunista. Però, el problema no radica només en què això ens porte a un cul-de-sac, sinó que la lluita passa a estar protagonitzada per la petita-burgesia i, per tant, passa de forma indirecta a beneficiar a algun sector burgés. La Classe Obrera ha d'organitzar-se i desenvolupar la seua lluita de forma independent des d'un principi, i només així serà possible alguna aliança posterior amb altres sectors socials foragitats pel capitalisme sense que ens allunyem de l'objectiu final i sense que el Proletariat perda el comandament de la lluita.

   Els comunistes hem de ser molt tossuts a l'hora de lluitar i a l'hora de fer pedagogia. Serem el sector polític més atacat pel sistema capitalista, perquè som aquells que veritablement acabarem amb ell, i mentre, no rebrem cap reconeixement de sectors populars no polititzats, a diferència del que reben sectors petit-burgesos radicalitzats o reformistes. Ni volem ni necessitem cap llorer electoral o propagandístic. La nostra fortalesa és saber que fem el nostre camí i que aquest és el camí correcte. Com deien al film Operación Ogro, el nostre treball, el treball dels comunistes, és "un treball de merda que és molt fàcil menysprear".

   El problema és que altres, en realitat, no tinguen cap intenció de fer cap lluita obrera. La petita-burgesia radicalitzada pot fer una lluita molt cridanera de cara a la galeria, però a banda que el resultat final siga estèril, el problema d'arrel és que eixa lluita no tinga cap intenció d'afavorir la Classe Obrera, ni de forma directa, ni indirecta ni de retruc. Per tant, els comunistes hem de desconfiar de principi de qualsevol cant de sirena que vinga de fora de les nostres files, i analitzar acuradament els beneficis i desavantatges de les influències i aliances amb eixos sectors, anant al fons i no deixar-se enlluernar per cap embolcall cridaner.

   Fem la nostra lluita dia a dia, obrer a obrer, experiència a experiència, militant a militant. Som treballadors en tots els àmbits de la societat, i en la política més encara. La victòria només vindrà d'un treball de classe constant, organitzat, callat i col·lectiu; en definitiva: lluita política i de masses.

Homenatge a Gaddafi. Suport a la resistència del poble libi.

   Des d'ací només volem retre un homenatge al principal lluitador antiimperialista que actualment hi havia fent front als criminals organitzats de l'OTAN, Moammar al-Gaddafi. Ha pagat amb la seua vida, com a màrtir del seu poble, la posició digna, patriòtica i valenta de no voler vendre el país i els seus recursos als terroristes occidentals ni a les camarilles feudals i reaccionàries locals.

   Ell no ha esperat cap negociació amb els estats agressors, ni cap eixida negociada al conflicte, ni cap entrega d'armes. Va encarar amb valentia el paper que li tocava jugar una vegada havia refusat qualsevol agenollament davant del terrorisme, i una vegada havia constatat el suport que tenia de tot un poble: defensar el país dels agressors externs i dels terroristes interns. I ha estat conseqüent fins a l'últim moment.

   Condemnem amb tota la nostra energia el seu assassinat, un magnicidi en tota regla, on ni tan sols hi ha hagut judici, ni a dins ni a fora; tota una regressió de l'imperialisme a l'hora d'intentar mostrar una façana legalista. Recordem que amb Milosevic hi va haver un "judici" dins del cor de l'imperi; amb Saddam Hussein, la farsa judicial ja no es va fer a Occident, sinó al propi país ocupat, amb una turba de titelles otàniques locals famolenques de revenja; i ara, amb la invasió de Líbia, ni tan sols hi ha hagut judici, ni dins ni fora. Aquesta és la putrefacció de l'imperialisme, que arriba fins i tot a corcar la seua façana legalista.

   Mentre, només ens queda donar tot el nostre suport i mostrar tota la nostra admiració al poble libi, que continua amb les armes a la mà i fent front als invasors i a la reacció titella. Són desenes de milers de patriotes i gent innocent que ja han estat assassinats pel terrorisme otànic. Aquest poble valerós tampoc no esperarà cap eixida negociada a cap conflicte, ni diferents meses de diàleg ni res. Sap quina és la veritable cara del terrorisme imperial, i sap també que només queda guanyar o morir. Ells són els nostres herois.

   Esperem que el que ha patit el lider libi ho patisquen els responsables de la seua mort i de l'aniquilació massiva del poble libi, i això està en les mans de la Classe Obrera occidental. Per Gaddafi, pel poble libi i pel Socialisme.


Fins sempre, Coronel!

És possible un front democràtic al País Valencià?

    És evident que el País Valencià necessita un canvi democràtic. L'aliança estatutària entre el PP i el PSOE, des del 1982, amb l'Estatut de Benicàssim, ha convertit el País Valencià en una esplanada on el feixisme campa com li rota, on els signes d'identitat valencians són prohibits, i on la despersonalització nacional s'ha fet política principal dels successius governs autonòmics. A banda, s'afegeix la col·laboració desinteressada amb el govern espanyol en la seua obsessió per separar València i Barcelona, a través de múltiples facetes: el corredor mediterrani, la llengua, la batalla de la TV3...

   Crec que molts dels nostres lectors això ja ho saben. Des d'aquestes línies, del que es tracta és de calibrar la possibilitat d'un front democràtic contra aquesta política anti-nacional. En aquest sentit, alguns pensaran que els darrers resultats autonòmics representen una llum d'esperança, donat que hi han aparegut dues forces al marge del front PP-PSOE: Esquerra Unida i Compromís.

    La primera incògnita que al lector se li plantejarà és si el PSOE podria estar dins d'aquest front. El segon problema és si mentalitats tan diferents com les d'EUPV i el Bloc podrien conviure-hi. I el tercer, i darrer, és la qüestió de classe. Aquesta qüestió ens aporta llum sobre alguns fenòmens relacionats amb els anomenats “nacionalistes de tota la vida”, o “històrics”, reconeguts en molts casos, com a representants del valencianisme sociològic. Uns nacionalistes, que malgrat auto-definir-se com a patriotes, voten, o militen, per exemple, al PSOE; i alguns altres, representants del Bloc, que, malgrat afirmar el mateix, no tenen cap escrúpol en pactar amb el PP a un nivell municipal. Què els empeny a aquesta gent, tan “nacionalista”, a fer costat els enemics del País Valencià? Si miràrem un per un, cada cas, de cada persona que adopta aquesta conducta política, ens adonaríem que cap d'ells és de classe obrera; tampoc són grans empresaris, per suposat. Només poden ser doncs, d'una classe possible: la petita-burgesia. La petita-burgesia amb la seva constel·lació d'intel·lectuals, artistes, professionals liberals, alts funcionaris...

    I d'aquest fenomen extraiem una conclusió, o millor dit, una nova pregunta: aquesta petita-burgesia, en gran part monopolitzadora de l'anomenat “valencianisme polític”, està en condicions d'enfrontar-se al feixisme? O millor dit: està en condicions de liderar un front democràtic que, per començar obligue el PSOE a triar entre ells o els feixistes? O parlant en termes més socialment científics: estaria disposada aquesta petita-burgesia valencianista a establir una aliança amb la Classe Obrera, per un objectiu superior? (és a dir, salvar el país). Només cal observar l'actualitat per trobar la resposta. Mirem el grau de bel·ligerància que aquesta gent té cap a la política del PSOE, o la pròpia activitat de la Intersindical Valenciana (copada per funcionaris del grup A), totalment submisa als dictats del partit de Zapatero, o el grau d'autocrítica al si del Bloc, només per posar alguns exemples. La petita-burgesia valencianista està morta políticament. Tot i que seria el desitjable, ara per ara no està en condicions de liderar un front democràtic al nostre país. Sembla que encara no està prou “fotuda” per la crisi capitalista, com per buscar una aliança amb els més “fotuts” de tots: la Classe Obrera. Potser temps al temps, però de moment, un front democràtic antifeixista només està en condicions de liderar-lo els únics que no patirien cap contradicció en fer-ho: la Classe Obrera i els seus legítims representants.

    Fins ací la gènesi del problema; ara toca la praxi.

DDR: elogi d'un país (i II)‏

   

   S'ha criticat, des de la premsa/propaganda capitalista i des de l'historicisme tendenciós, les morts provocades pel govern de la República Democràtica. Algú recorda (si parlem de la història recent recentíssima) de les morts provocades per Boris Ieltsin l'octubre del 93 i tot el patiment físic, les detencions i repressió realitzades sobre aquells que van defensar pacíficament la tornada a la URSS a Moscou, amb el consentiment dels EUA? O les provocades pel capitalisme del desastre a Sudamèrica (el feixisme local va ser la mà executora, el cervell i qui va estar darrere de tot, el govern de Washington).

   Naomi Klein parla d'un concepte que en aquest cas ens vé més que proper i necessari: és imprescindible per provocar un canvi de regim forçat que aquest siga acompanyat d'un shock continuat i sobretot, d'una concatenació de diferents “mini-shocks” que faciliten aquest canvi. I amb el canvi, la justificació de la violència per tal d'imposar un de nou. Ho vam vore a Xile, a Argentina, a Brasil, Uruguai i (en menor mesura però també amb grans dosis de crueltat i auspiciat per un règim social-demòcrata) a Bolívia. Ho vam vore molt recentment a Irak i a Afganistan. I en xicotetes dosi, es va patir també a la RDA, com a avantsala de l'enderrocament del bloc soviètic a Europa a les acaballes dels 80 i principis dels 90. Es troba més caduc actualment, més passat, més perdedor i més corrupte i corromput el model capitalista que no pas el socialista que va sucumbir a la propaganda mundial creada pel món capitalista. Prova d'això són les protestes arreu d'Europa demanant un canvi de model, protestes, això sí, censurades tant per les plataformes privades de televisió, com per tots els mitjans de comunicació i per les policies polítiques, més violentes que l'Stasi alemanya que tan criticada va ser en el seu dia per l'imperalisme internacional.

   Quin model ens van deixar pel camí els botxins del “lliure” comerç? Un model que, com ja s'ha dit, naix com a resposta a l'imperialisme i al capitalisme en sí que, després de les victòries i dels sacrificis de l'Exèrcit Roig (l'autèntic vencedor del nazime als camps de batalla) reivindica per a sí tots els territoris d'Alemanya. Davant eixa actitud injusta i prepotent, les forces socialistes no tenen un altre camí que dividir el territori germànic en dos com a mal menor per evitar un altre conflicte i com a punt de solució a la vanitat aliada comandada pels nord-americans. En poc de temps, la República nascuda tal dia com hui (7 d'octubre) l'any 1949, va recuperar el seu territori i va ser exemple no només dels països del Pacte de Varsòvia, sinó de la resta del món.

   Alçada de les ruïnes, i preparada per a tornar a enlairar-se. Per ells i pel seu passat honrós, i per nosaltres i pel nostre futur gloriós, avui celebrem la data del naixement: no us oblidarem, camarades. 

DDR: elogi d'un país (I)

   Treball, disciplina i descans. Una base del marxisme. I per suposat del que molts consideren la República Socialista model a l'Europa de postguerra que durant 40 anys va lluir al cor del vell continent. Avui haguera superat la seixantena, i recordem el seu model amb enyorança, però per suposat amb la força de la reivindicació. Aquests tres valors dels que parlàvem adés volen ser un humil homenatge a la RDA i a tots aquells camarades que amb el seu esforç socialista (valga la redundància) van sustentar aquella obra magna d'enginyeria social que, als temps actuals, no només hem de recordar amb l'estima pròpia com a fills de la Classe Obrera, sinó reivindicar com a solució davant els problemes imposats per un model caduc com és la dictadura neoliberal.

   La RDA (DDR en alemany) naix com a una resposta. Una resposta a la prepotència, la vanitat i l'imperialisme dels capitalistes, que sempre han fet creure que la diferència entre classes s'havia de solucionar amb més desigualtat, menys tutela per banda d'un estat fort sobre les seues empreses i especialment sotmetent al planeta a ser un simple camp de proves on plataformes privades controlen no només el flux de divises, sinó també la llibertat personal per triar, per opinar. Recordem Bernstein quan parla sobre el control dels mitjans: premsa lliure o premsa controlada per plataformes privades amb el beneplàcit i el servei de les institucions triades cada quatre anys?

   Actualment estem sotmesos a una crisi provocada pels mateixos mercats, per la mateixa burgesia, per la mateixa banca i per les mateixes “empreses lliures” que van ser còmplices i alhora responsables de l'especulació urbanística i financera. Quina llibertat té el ciutadà com a ser social i individual respecte al dòlar i als mercats que el sustenten? Cap ni un. És lliure per comerciar i se li ofereix la possibilitat de ser un “valent emprenedor” si té els suficients diners. Aquesta crisi ens apareix ara com a contraposició clara i directa al miracle econòmic i social que es va viure a la tristament enderrocada DDR: durant el primer pla Quinquenal, l'Alemanya Democràtica va entrar entre els 15 primers països més industrialitzats, amb exportacions en maquinària pesada, començaments de curses espacials amb els cosmonautes millor preparats a nivell mundial. Un país que en menys de déu anys s'havia alçat de les seues ruïnes provocades per la bogeria col.lectiva del feixisme!

   Tothom gaudia de casa, Trabant, educació i sanitat garantides i sous per a feines especialitzades (un metge de la RDA cobrava de mitjana 1200 marcs alemanys; un metal.lúrgic, 1500 i un obrer de construcció 1800). L'economia d'emergència no va defallir durant els següents anys. Gràcia (pena?) fan eixes declaracions capitalistes, tant simples com malintencionades en avisar que en la RDA “no podien accedir a un electrodomèstic o a un habitatge digne. Per aconseguir un cotxe determinat havien d'estar a una llista d'espera de vora 15 anys...” Afortunats, pensem ara els fills dels obrers: el problema dels electrodomèstics venia pel problema d'exportació de maquinària lleugera, que al ser canviada per divises pujava el preu...però en absolut eren preus desorbitats com ocorre ara al “sacrosant” paradís capitalista. Senyors financers, especuladors, governants aliats amb la banca internacional: parlem ara de vivenda digna, de facilitat per accedir-hi? Parlem d'accés a cotxes? Un llicenciat mitjà no pot accedir al món capitalista a una vivenda digna (o s'ha d'hipotecar de per vida). Cotxe de segona mà ruïnós i gràcies, i un sou que no supera, ni de lluny, els 1000 euros mensuals. I això ja es patia abans de la crisi capitalista global actual. Quina propaganda, senyors de Washington. Quin futur, però sobretot, quin present.

La materialització del Dret d'Autodeterminació: la República nacional

   El Dret d'Autodeterminació no pot ser un concepte buit i una consigna repetitiva sense fonament a l'hora d'elaborar el nostre discurs; aquest dret ha de materialitzar-se en la realitat, i no quedar en el món dels discursos metafísics. De la mateixa manera que el Socialisme en un Estat s'ha de materialitzar amb la Dictadura del Proletariat, el Dret d'Autodeterminació d'una nació ha de materialitzar-se amb una República nacional.

   El poble valencià, i tots els pobles de la nació catalana, tenen dret a regir-se lliurement, i açò només és possible amb l'assoliment d'un estatus jurídic concret i real, la República nacional. I això passa amb tot, com per exemple amb la llengua; per a què una llengua siga l'idioma d'ús habitual en tots els àmbits dins d'un territori, cal un cos legal i jurídic que la protegisca i la potencie. El País Valencià, i la resta de Països Catalans, només poden desenvolupar-se com a nació lliure si esdevenen una República federal i sobirana.

   La nostra  República nacional ha de ser sobirana i desenvolupar-se de forma lliure. I la nostra llibertat només es podrà defensar si combatem i afeblim qualsevol entitat i manifestació de l'imperialisme, ja siga enderrocant i fugint de l'estat imperialista espanyol o de la potència supraestatal de la Unió europea.

   Els esdeveniments que s'estan produint arran de la crisi sistèmica capitalista, i les respostes que s'estan donant al País Valencià, a l'estat espanyol i a la UE determinaran la situació futura. No sabem si la resposta obrera al capitalisme i a la seua misèria serà conjunta i homogènia en el temps a l'Estat i a la UE, o si anirem enderrocant aquestes entitats imperialistes a trossos, ja siga amb la declaració d'independència d'Estats com Grècia respecte a la UE (no parlen els capitalistes de les famoses "independències" lituanes respecte a la URSS?) o amb la independència dels Països Catalans respecte d'Espanya. No sabem si la nostra força i llibertat, com a República sobirana dels treballadors, haurà de desenvolupar-se de forma independent o, pel contrari, el nostre Socialisme s'haurà de defensar i enfortir amb una unió o confederació amb altres Repúbliques socialistes. Però, per la nostra part, des de la lluita dels pobles i dels treballadors, dels pobles treballadors, no es pot anar per un altre camí que la materialització de la llibertat de totes les nacions en Repúbliques nacionals; com ho eren Ucraïna, Rússia, Bielorússia, Turkmenistan o Moldàvia, dins la URSS, primera Pàtria de tots els treballadors, o com ho eren les nacions de Sèrbia, Eslovènia o Croàcia dins la Pàtria Obrera dels eslaus del sud, Iugoslàvia; com ho van arribar a ser Txèquia i Eslovàquia, o com ho eren de forma separada Polònia, Hongria, Romania o Bulgària.

   Soterrem la metafísica, les pors i els mimetismes errats. Contra l'imperialisme i el supremacisme xovinista, enlairem les banderes de la lluita obrera i nacional, amb la lògica materialització de la Dictadura del Proletariat en cada República nacional; contra la burgesia i l'imperialisme, Classe Obrera i alliberament nacional.

La nostra lluita és contra l'imperialisme

   El primer que cal per a guanyar un combat, és saber qui és el teu enemic i identificar-lo. I el nostre enemic és l'imperialisme, fase senil i última del capitalisme; i l'imperialisme espanyol és la forma sota la qual es manifesta ací, al País Valencià i a tot l'estat espanyol, i contra la que cal lluitar amb totes les nostres forces.

   L'imperialisme espanyol no és quelcom que vinga només de fora del País Valencià, des d'una Espanya metafísica que es troba a uns 300 o 400 quilòmetres de distància, i amb cognoms només castellans, sinó que s'exerceix des d'ací també i amb cognoms ben catalans. Les famílies burgeses del País Valencià són uns agents actius i estructurals de l'imperialisme espanyol, com ho són totes les burgesies perifèriques de l'Estat, incloses la catalana i la basca, a més de les famílies burgeses castellanes i d'altres indrets de l'estat espanyol.

   Ací no hi ha cap lluita entre un nacionalisme espanyol i un nacionalisme valencià, com donant a entendre que hi ha 2 nacions en lluita. Ací el que esdevé és una agressió de l'imperialisme espanyol contra la Classe Obrera valenciana i totes les classes treballadores del país, de la mateixa manera que agredeix totes les classes treballadores d'arreu de l'Estat. A més a més, aquesta agressió i aquesta lluita pren unes formes nacionals clares, amb una burgesia valenciana que ha renegat de la llengua, la cultura i el país, confonent-se amb la burgesia castellana en tota l'estructura imperialista espanyola, i unes classes populars valencianes que no tenen interessos propis més enllà del país, per la qual cosa s'han mantingut arrelades a la cultura nacional, inclús integrant-se a ella quan eren de fora i si la ideologia dominant burgesa no hi arribava.

   L'imperialisme espanyol no són només els Botín, González, Borbón, Koplowitz, Alba, Aznar o Zapatero, sinó que ho són també els Ortiz, Roig, Boluda, Lerma, Císcar, Camps, Barberà, Fabra, etc, i també els Pujol, Mas, Maragall, Fainé, Balañá, etc, i els Antich, Mata, Bauzá, Alzamora, etc. L'imperialisme espanyol pot parlar català i onejar Senyeres quan l'interesse, ja siga contra la unitat de la Classe Obrera o ja siga contra les altres burgesies rivals de l'Estat.

   Per últim, cal destapar i denunciar el galdós paper que interpreta una part de la petita-burgesia, amb disfressa pseudo-independentista, alineant-se amb la burgesia i posant el sistema capitalista per damunt de les necessitats del país. Ens intenta fer creure que l'imperialisme espanyol és com una mena d'anomalia dins de tot el circuit imperialista internacional, i que a la resta d'Europa es viu una orgia de democràcia i respecte als treballadors i als pobles. Ni tan sols identifiquen Espanya com un Estat imperialista, perquè no volen atacar l'imperialisme, sistema que posen per damunt de tot, sinó que simplement volen participar del mateix circuit internacional imperialista però amb seient propi, cosa que és irrealitzable, i aleshores ataquen només allò espanyol. Aquests petitburgesos no entenen, o volen amagar, que dins del cor de les organitzacions imperialistes, com és la UE, no hi haurà canvis de base i d'estructura que puguen desestabilitzar-los, com és una independència, ni tampoc aniran contra els interessos d'un aliat estratègic i imprescindible com és Espanya. Ens intenten fer creure que l'estat espanyol és roín, però al mateix temps, que la UE, l'OTAN i altres estructures imperialistes estatals i internacionals són paradisos per als pobles, i que seran aliats del País Valencià i de la resta dels Països Catalans per la nostra cara bonica i per un atac sobtat de respecte a les nacions. I aquesta, com tantes altres, és una de les mentides petitburgeses que cal destapar i atacar.

Sobre aquest tema anirem aprofundint en posteriors articles.

Solidaritat des del País Valencià amb Líbia

   En aquest moment històric, la principal lluita que ha de combatre la Classe Obrera i les classes treballadores del món, si volem escometre la construcció del Socialisme, és la lluita antiimperialista. I la principal agressió imperialista que s'està produint és la invasió i destrucció de Líbia per l'OTAN i les seues camarilles locals. La burgesia està furtant de nou els nostres diners fruit del nostre treball per a finançar-se un nou robatori i saqueig a escala internacional.

   Donem tot el nostre suport al valerós poble libi que està fent front a la destrucció i saqueig de l'OTAN i a les seues titelles feudals, monàrquiques i fonamentalistes locals. Donem tot el nostre suport a les forces armades líbies en la seua guerra contra l'invasor i el traïdor. Donem tot el nostre suport al líder del seu poble i de les seues institucions, Gaddafi, que per les circumstàncies és el líder actual de la resistència antiimperialista mundial. Donem tot el nostre suport a la resistència de tota la Jamahirija Popular de Líbia.

   I, al mateix temps, denunciem la covardia i la col·laboració de Xina i Rússia amb l'agressió imperialista. Especialment dolorosa és l'actitud de Xina i del seu Partit, no vetant la resolució d'atac a l'ONU i reconeixent el govern traïdor i titella otànic dels fonamentalistes islàmics i feudals libis. Tota col·laboració o deshinibició amb l'imperialisme només fa que reforçar-lo i armar-lo per a futurs atacs contra un mateix, i si no, mirem l'Iraq de Saddam Hussein o l'actual Líbia de Gaddafi. Xina està llançant pedres contra la seua pròpia teulada.

   També, denunciem el paper col·laboracionista amb l'imperialisme espanyol que ha jugat l'ala esquerra del sistema, sobretot partits com ERC i IC-V, votant en el parlament espanyol a favor de la participació de les tropes mercenàries del règim borbònic, mentre els seus homònims, el BNG a Galícia i IU a Espanya, respectivament, hi van votar en contra. Especial significació té el paper desenvolupat per ERC, un partit que es diu independentista i d'esquerres, i que al remat mostra la seua veritable cara d'eina petitburgesa de l'imperialisme, que avantposa per damunt de tot el seu suport al sistema capitalista i al regim que el sustenta. En definitiva, que mentre es queixa del tracte del règim espanyol (democràcia espanyola, diuen ells) contra la llengua al nostre país, per posar un cas, aplaudeixen el bombardeig de desenes de milers de libis per la banda criminal OTAN. Demencial!

   Els marxistes i tots els antiimperialistes de la rereguarda de l'imperi tenim l'obligació de mostrar tota la nostra solidaritat amb el poble lluitador de Líbia, tot el nostre rebuig i oposició als papers criminals i pirates que estan jugant els règims que patim, i denunciar i desemmascarar el paper de l'esquerra capitalista i imperialista. La bandera de la llibertat dels treballadors, del progrés humà i de la pau entre els pobles, en aquests moments és de color verd.

La necessària homogeneïtzació nacional de la Classe Obrera valenciana

   La lluita de classes és el motor de la societat i de la Història. Però, aquesta lluita es desenvolupa en indrets concrets, amb unes característiques determinades, i partint d'una situació objectiva de la Classe Obrera. El Proletariat, per a guanyar la guerra contra la burgesia, ha d'actuar i colpejar com un sol home, i això només és possible si estem homogeneïtzats dins de cada territori. No podem parlar de diferents classes obreres, una valenciana, una altra espanyola, una llatinoamericana, una altra musulmana, etc, dins del nostre país; al País Valencià només podrem combatre la classe burgesa i el seu sistema explotador si funcionem com una sola classe, la Classe Obrera valenciana.

   Podríem dir, completant la primera frase de l'article, que la lluita de classes és el motor de la societat i de la Història, i la nació (i la lluita nacional) és la carrosseria amb què funciona eixe motor. La Classe Obrera del nostre país té diferents orígens individuals, sent una part d'origen valencià, i sent una altra part d'origen estranger, ja siga espanyol o inclús d'altres continents. Qüestió a banda és el rebuig que hem de mostrar els marxistes cap a la política estructural capitalista d'emigracions i immigracions massives i de culte a l'al·loctonia, característiques tan necessàries per a la reproducció i manteniment del sistema. Però, una vegada assumida la realitat de la nostra classe, no ens queda una altra feina que treballar per la seua homogeneïtzació per a que puga esdevindre una sola classe, condició indispensable per a afrontar amb garanties la lluita.

   De la mateixa manera que la Classe Obrera ha d'esforçar-se i formar-se políticament en la seua batalla contínua contra la burgesia, també s'ha de fer aquest esforç i formació a nivell nacional, per a funcionar com un sol col·lectiu. La Classe Obrera del País Valencià, de la mateixa manera que s'ha de disciplinar políticament, s'ha de disciplinar nacionalment. Al País Valencià, la llengua catalana ha de ser la llengua col·lectiva de la Classe Obrera, i la Senyera, la bandera nacional sota la qual camine i lluite, juntament amb la bandera roja de classe.

   Reivindicar una falsa llibertat i relaxament unificador i homogeneïtzador, al·legant que a tal o qual indret, sobretot urbà, el valencià no és una llengua gens parlada, o els obrers són majoritàriament d'origen foraster, és caure en el parany paralitzador burgés i capitalista. Això és una treta individualista i antisocialista que entrebanca qualsevol articulació obrera. I la responsabilitat de l'avantguarda obrera és desenvolupar tot el seu treball polític sota els paràmetres nacionals propis que faran possible la nostra articulació i enfortiment. I al País Valencià això només és possible sent fidels als trets culturals, identitaris i nacionals sota els quals s'ha desenvolupat el país en els últims segles; la Classe Obrera del nostre país serà valenciana o no serà.

   Altrament, l'únic que ens espera és la relaxació política, l'afebliment estructural i i la disgregació operativa. O esperar que els nostres trets nacionals actuals propis desapareguen per complet i intentar el mateix procés sota paràmetres espanyols,... o àrabs, o xinesos, o... i això si encara queda país i societat on actuar.

El País Valencià, marc territorial inequívoc de la lluita de classes

 El País Valencià és un camp de primer ordre en la lluita de la Classe Obrera contra la burgesia i la seua explotació de classe i del Treball. Som un país on la lluita de classes es desenvolupa clarament i a cara descoberta. Som un punt roig dins d'Europa com a escenari del conflicte de classes, encara que la fortalesa de la Classe Obrera no ha destapat les seues potencialitats com a actor polític conscienciat, unit, articulat i enfortit.

Les particularitats del nostre país fan que aquesta lluita es manifeste en molts més àmbits que el que acostuma a passar a molts indrets d'Europa, de l'estat espanyol i dels Països Catalans. Simplement, amb pronunciar el nom del nostre país, queden clares, de forma parcial o total, les  postures o inclús el bàndol en el qual s'enquadra l'interlocutor (ja siga per conviccions o ja siga per impregnació de la ideologia dominant burgesa). Quan diem País Valencià ja estem exercint una postura política ideològica dins de la lluita de classes que esdevé al nostre país.

El mateix que passa amb el nom del país passa amb la bandera, la llengua o altres símbols nacionals. Amb tot això, queda clar que la lluita de classes i tota la lluita social i política està clarament lligada a la lluita nacional.

Hi ha una certa esquerra, que podríem anomenar com l'ala esquerra del capitalisme, que no vol aquesta lluita i vol pactar amb la burgesia en nom de la pau social i nacional. Ells voldrien que al nostre país hi haguera una "normalitat" política i un consens (amb la burgesia, clar) al voltant del tema nacional, com la que tenen a Catalunya. I nosaltres, els marxistes del País Valencià, els hem de dir clarament que no volem eixa "normalitat" ni eixe "consens social", que és un només un símptoma de què s'accepta sense embuts el domini de la burgesia, la seua explotació del Treball i la liquidació de qualsevol expressió de la lluita de classes. L'única normalitat és aprofundir en la lluita obrera, i l'únic consens que volem és el que es produïsca entre els treballadors.

Ens sentim privilegiats que la lluita de classes es manifeste en molts més aspectes estructurals i quotidians, com és l'aspecte nacional, que a altres territoris del nostre àmbit, com per exemple a Catalunya, on inclús la burgesia s'enforteix amb tota la seua manipulació i tergiversació de la reivindicació nacional. Ens sentim afortunats de poder identificar la burgesia del nostre país com a enemiga en tots els àmbits polítics, ja siga l'econòmic o el nacional. En definitiva, veiem com un avantatge la situació de claredat en el conflicte polític que tenim al País Valencià, dotant-nos d'eines i "entrenament" en la conscienciació, unitat, articulació i acció política de la Classe Obrera, i conferint al nostre país una centralitat clara en la lluita social i nacional (valga la redundància) dins del que són els Països Catalans. Els marxistes no farem servir els nostres símbols nacionals per a cap pacte amb la burgesia compradora que tenim, sinó tot el contrari; els farem servir per a aprofundir en aquesta lluita.

Tinguem clar, llavors, que quan cridem el nom del nostre país, estem cridant també per la victòria de la nostra Classe: PAÍS VALENCIÀ!