La lluita al País Valencià: molts soviètics, pocs bolxevics

   Mirant a primera vista la Història recent del País Valencià, se'ns fa difícil de comprendre per què tota eixa ebullició social i política dels anys 70 es va dissoldre com un sucre, sense que deixara apenes rastre significatiu en la posterior estructuració sociopolítica i jurídica del nou règim amb què es va organitzar el capital. Però, analitzant una mica més acuradament eixos anys, veiem la manca d'organització i direcció política, per part de l'avantguarda de la Classe Obrera, de tot l'agitament social que existia; és a dir, no hi havia un Partit obrer amb la suficient envergadura qualitativa i quantitativa per a dirigir i liderar políticament i ideològicament el poble treballador en les seues reivindicacions i objectius socials i polítics.

   No negarem que hi havia organitzacions de caire marxista-leninista, però aquestes no tenien ni van assolir les dimensions quantitatives suficients per a canalitzar i orientar la lluita. Al mateix temps, no negarem que existien organitzacions grans amb presència de militants comunistes a dins, però aquestes organitzacions no tenien una ideologia marxista ni tenien un nivell qualitatiu d'anàlisi i praxi mínim, ni un interés, per a dur l'ebullició social cap a posicions de canvi de règim i canvi de sistema cap al Socialisme. A banda, proliferaven els petits grups troskistes o sectaris que feien la funció d'absorbir militants descontents amb la socialdemocràcia i l'eurocomunisme, i també, la petita-burgesia i l'elitisme assalariat s'agrupava sota organitzacions nacionalistes, inclús amb façana socialista, realitzant una funció semblant; ja sabem, el sistema té tots els tentacles que facen falta per a enverinar l'organització política de la Classe Obrera.

   Hui dia, tornem a veure com el País Valencià és un clam de protestes obreres i estudiantils, però, que sense la guia d'un Partit de classe aquest descontentament no es canalitza políticament, no s'ubica en el seu context general, amb les causes i conseqüències concretes, i per tant, aquestes protestes acaben neutralitzades i desactivades. Les mobilitzacions i la seua despolitització (desclassament) fan de vàlvula d'escapament de tota la pressió social acumulada, i el sistema pot absorbir-les, reprimir-les o amagar-les; i al remat, no queda ni tan sols cap substància ni aliment dins l'olla, i tot resta evaporat, com l'aigua que era.

   Sense científics del coneixement social i polític ni enginyers destinats a aplicar aquest en el nostre alliberament de classe, tota la nostra lluita queda anul·lada. Per exemple, per a mantindre sana una població fan falta infermers, auxiliars sanitaris, socorristes, etc, però també metges i cirurgians. Per a construir obres civils i edificis fan falta aparelladors, delineants, paletes, tècnics, etc, però també enginyers i arquitectes. De la mateixa manera, per a fer possible la Revolució cap al Socialisme fan falta soviètics, fan falta mobilitzacions d'obrers i de masses treballadores, organitzats en sindicats i organitzacions populars, però també militants, quadres i dirigents, bolxevics, organitzats en el Partit d'avantguarda obrera amb una envergadura prou com per a liderar la lluita.