La lluita de classes en cada lluita

   Cal ser conscients de la totalitat de lluites que el Poble ha de lliurar contra l'oligarquia i la seua dictadura. Hem d'identificar cada lluita, l'enemic i el seu sistema causant de tots aquests problemes. Allò important que marca la direcció correcta de la lluita és que el camí entre les diferents lluites siga convergent i que aquestes tinguen l'arrel d'origen clar; l'enemic intentarà que les lluites siguen divergents i estiguen compartimentades, que cada lluita se separe de les altres, i que no anem a l'arrel del problema; en canvi, els socialistes hem de prendre el camí natural de convergència de les lluites, de la connexió entre unes i altres, i anant a l'arrel causant d'eixos problemes: dient clarament que cada una d'elles és una expressió concreta de la lluita de classes.

   L'oligarquia tractarà de deformar el sentit de cada lluita i del conjunt de totes elles, intentant per damunt de tot llevar-les completament el sentit de classe. I per a això, tindrà la inestimable ajuda de l'esquerra del capital, que procurarà sempre que el camp de batalla no isca mai dels límits del sistema capitalista, i que la conseqüència final del desenvolupament de la lluita siga una millora del capitalisme, o siga, un enfortiment d'aquest. El seu paper és amagar l'arrel dels problemes, desclassar-los, i atomitzar-los, posant tots els pegats possibles per a fer més suportable el capitalisme.

   Al mateix temps, l'oligarquia posarà una titella per a despistar el sentit de classe de la lluita, per a després llençar aquesta titella al fem una vegada realitzada la seua feina. Recordem moltes lluites i batalles que hem lliurat i lliurem al nostre país, i com tantes vegades s'ha intentat despolititzar-les (desclassar-les) des de sectors suposadament progressistes o d'esquerres. Per exemple, la disputa entre País Valencià i Regne de València no era una lluita toponímica, sinó una manifestació toponímica de la lluita de classes; al remat, l'oligarquia va fer servir Comunidad Valenciana i regne d'Espanya. La disputa entre la Senyera i la bandera amb franja blava no era una disputa verxil·lològica, sinó una manifestació vexil·lològica de la lluita de classes; al final, l'oligarquia va fer servir l'estanquera. La disputa entre la Moixeranga i l'ofrenar noves glòries no era una disputa melòmana, sinó la manifestació en forma d'himne de la lluita de classes; després, la burgesia només utilitza l'himne franquista. La disputa entre la dignitat del valencià i el secessionisme lingüístic no era una disputa filològica, sinó una manifestació filològica de la lluita de classes; al remat, la burgesia només fa servir el castellà.

   Ara, arran de les mostres clares de la violència i el robatori descarat del capital, ixen a la llum diferents fronts de lluita i protesta contra el règim. La lluita contra la repressió policial, contra la degradació i privatització de l'educació, de la sanitat, del transport i dels diferents serveis públics, per l'habitatge, contra la corrupció, pels drets obrers, etc, són diferents manifestacions de la lluita de classes. L'oligarquia sap quin és el seu bàndol i quins són els seus objectius i interessos. I lluitarà fins la mort per a mantindre els seus privilegis. Molts dels que estan protestant per la situació actual encara no saben ni tan sols que hi ha dos bàndols enfrontats. O simplement avantposen els seus interessos de subclasse i la seua adicció al sistema davant uns danys col·laterals. Si no anem a l'arrel del problema (oligarquia i capitalisme) i li llevem el sentit de classe a la lluita, la burgesia ens pot tindre entretinguts pels segles dels segles.

   No podem desentendre'ns de cap d'eixes lluites, pensant que alguna no té res a vore amb la lluita de classes, o que és accessòria, perquè si no hem begut oli. I perdrem, així, oportunitats per a enganxar al nostre bàndol sectors menys conscients però combatius. La nostra obligació és dur la lluita de classes a cada lluita i dur cada lluita a la lluita de classes.