El poble treballador de l'estat espanyol ha eixit, durant la jornada del 19 de febrer, als carrers per mostrar el seu rebuig frontal a la reforma laboral del PP. La resposta ha sigut tan manifesta que ha espantat als líders de la "desmobilització sindical" Cándido Méndez i Fernández Toxo. El primer d'ells ja s'ha esforçat en manifestar amb rotunditat que no volen confrontació sinó pacte. Recordem allò que digué el segon durant la darrera vaga general: "aquesta vaga és una putada". En aquests moments malden (supliquen) un acostament al PP. I és que la socialdemocràcia moderna té un paper molt important en aquesta crisi. Molt més perillosa que les porres i les “decretades” serà l'esmortiment que les forces vives socialdemòcrates faran de la indignació i protestes que el poble treballador, espontàniament, realitzarà. Així les coses el futur és incert però amb unes bases clares: un cop de timó del govern espanyol per l'esclavització progressiva dels treballadors, i la voluntat decidida dels "líders" sindicals Toxo i Méndez de contenir qualsevol ànsia reivindicativa. Aquest darrer aspecte serà clau de cara a l'esdevenir futur. Aquests líders de la desmobilització intentaran no perdre adeptes, alhora que garantir l'aplicació (amb algunes reformetes) dels plans esclavistes del PP. A nosaltres ens pertoca destapar-ho, sense desvincular-se, per això, de les masses treballadores.
Si tan convencidos estais de que hay que convocar una huelga general ya, ¿porque no la convocais vosotros?
ResponEliminaSi aquest és el menyspreu i el rebuig que li tens a la política que ha de desenvolupar la Classe Obrera, o ets un reaccionari burgés, o un endollat a sou del sistema, però sobretot un onanista mental, que confon una palla amb fer l'amor.
ResponEliminaJajajajajajaja....
ResponEliminaNo os piqueis tanto. Yo no os critico a vosotros y mis respetos sobre todo, pero creo que vuestra crítica no es constructiva.
El enemigo no somos nosotros. El enemigo es común y no hay que perderlo de vista. Por tanto considero que debe haber "unidad" ante el mismo enemigo, pues ellos prefieren nuestra división.
Un altre colp, una visió menyspreadora i onanista de la política, que redueix la crítica al "pique". Tampoc podem saber qui és el "jo" o el "nosaltres" de què parles, referit, si més no, a la pertinença organitzativa i ideològica. De totes formes, ho podem suposar. (Per a publicar comentaris amb ànims de debat demanarem el que nosaltres donem: ubicació organitzativa i ideològica).
ResponEliminaLa crítica és crítica, i primer de tot ha de ser fonamentada i ben dirigida. Per tant, serà constructiva cap al nostre bàndol, el socialista, obrer i progressista, i destructiva cap al bàndol enemic, el capitalista, pro-burgés i reaccionari. I el que tenim ja molt aprés és que l'enemic no està només enfront; l'enemic es passeja per la nostra trinxera, i mentre estem preocupats en apuntar al front, el del costat es dedica a "buidar-nos l'arma" i a sabotejar l'atac. Aleshores, tenim molt clar que el primer per a poder encarar una lluita amb garanties és netejar la pròpia trinxera d'enemics camuflats i quintacolumnistes. Eixe enemic intern és el que provoca la divisió i el derrotisme, a tots els nivells, en la Classe Obrera i en el conjunt del poble treballador.